La història del desenvolupament de les bateries

El 1746, Mason Brock de la Universitat de Leiden als Països Baixos va inventar la "ampolla de Leiden" per recollir càrregues elèctriques. Com que va veure com l'electricitat tant guanyada desapareixia a poc a poc a l'aire, va voler trobar la manera de preservar-la. Un dia, va suspendre el canó d'una pistola a l'aire, va connectar un motor elèctric al canó i va treure un cable de coure del canó i el va submergir en una ampolla de vidre que contenia aigua. Va fer que un assistent subjectés l'ampolla de vidre amb una mà, mentre Mason Brock sacsejava vigorosament el motor del costat. En aquest moment, el seu assistent va xocar accidentalment amb l'altra mà contra el canó de l'arma, i de sobte va sentir una forta descàrrega elèctrica i va cridar. Mason Brock va canviar amb el seu assistent i li va demanar que engegués el motor. Va agafar una ampolla d'aigua amb una mà i va tocar el canó de l'arma amb l'altra.
El 1780, l'anatomista italià Luigi Galvani, mentre disseccionava una granota, va tocar accidentalment la cuixa de la granota amb diferents instruments metàl·lics a les dues mans. Els músculs de la pota de la granota es van contrarestar immediatament, com si estiguessin estimulats per un corrent elèctric. Tanmateix, si només s'utilitzi un tipus d'instrument metàl·lic per tocar la granota, no hi hauria aquesta reacció. Galvani creia que aquest fenomen es produïa a causa d'un tipus d'electricitat produïda a l'interior del cos de l'animal, que va anomenar "bioelectricitat".
El descobriment de Galvani va despertar un gran interès entre els físics, que van competir per repetir els experiments de Galvani en un intent de trobar una manera de generar electricitat. El físic italià Volta, després de múltiples experiments, va creure que la teoria de la "bioelectricitat" de Galvani no era correcta, i que la raó per la qual el múscul de la granota podia generar electricitat era probablement deguda a l'acció d'algun líquid al múscul. Per demostrar el seu punt, Volt va submergir dues làmines de metall diferents en diverses solucions per a l'experimentació. Es va trobar que mentre una d'aquestes dues làmines de metall sofreixi una reacció química amb la solució, es pot generar un corrent elèctric entre les làmines.
El 1799, el físic italià Volta va submergir una placa de zinc i una de llauna en aigua salada i va descobrir que hi havia un corrent elèctric que passava pel cable que connectava els dos metalls. Així doncs, va col·locar un drap o paper sucat amb aigua salada entre moltes làmines de zinc i plata i les va apilar. En tocar els dos extrems amb les mans, sentiràs una forta estimulació elèctrica. Volt va crear amb èxit la primera bateria del món amb aquest mètode: la "Volt Stack". Aquesta "pila de volts" és en realitat una bateria connectada en sèrie. Es va convertir en la font d'energia dels primers experiments elèctrics i màquines de telègraf.
El 1836, Daniel d'Anglaterra va fer millores a la "pila de volts". Va utilitzar àcid sulfúric diluït com a electròlit per resoldre el problema de la polarització de la bateria i va crear la primera bateria de coure de zinc no polaritzat que podia mantenir un corrent equilibrat. Des de llavors, totes aquestes bateries han tingut el problema de disminuir la tensió amb un ús prolongat.
Quan la tensió de la bateria cau després d'un període d'ús, es pot aplicar corrent inversa per restaurar la tensió de la bateria. Com que aquest tipus de bateria es pot carregar i reutilitzar, s'anomena 'bateria'.
El 1860, George Leclanche de França també va inventar el precursor de la bateria de carboni zinc molt utilitzada. El seu elèctrode negatiu és una vareta d'aliatge de zinc i mercuri (l'elèctrode negatiu de la bateria prototip de zinc volt, que ha demostrat ser un dels millors metalls per fer elèctrodes negatius), mentre que el seu elèctrode positiu és una tassa porosa que conté una barreja. de diòxid de manganès i carboni triturats. En aquesta barreja s'insereix una vareta de carboni com a col·lector de corrent. La vareta de l'elèctrode negatiu i la tassa de l'elèctrode positiu estan submergits en una solució de clorur d'amoni com a electròlit. Aquest sistema s'anomena 'bateria humida'. Les bateries fabricades per Lexus eren senzilles però barates, de manera que no es van substituir per "bateries seques" millorades fins al 1880. L'elèctrode negatiu es millora en una llauna de zinc (és a dir, la carcassa exterior de la bateria), i l'electròlit es converteix en una pasta. d'un líquid, que és bàsicament el que coneixem com a bateries de carboni-zinc.
El 1887, un anglès anomenat Hellerson va inventar la bateria seca més antiga. L'electròlit de les bateries seques és una substància com una pasta que no filtra i és fàcil de transportar, per la qual cosa s'ha utilitzat àmpliament.
El 1890, Thomas Edison va inventar les bateries recarregables de ferro níquel.